Mi Dama Azul

sailing

cala montgó

Escrito por midamazul 31-07-2012 en General. Comentarios (0)

Orientada mirant cap a llevant, arrecerada de la tramuntana i situada al sud del nucli urbà de l´Escala, trobem una de les millors grans cales que té l´Empordà: Cala Montgó.

Jo sempre he estat partidari de les cales petites, però aquesta en particular dòna refugi els dies en que aquest famós vent del nord bufa fort, com és el cas d´avui. Així que començem la nostra excursió submarina des de la part dreta on acaba la fina sorra i comença el llarg penya-segat de roca calcària coronat per una tupida pineda. A l´altre extrem queda la imponent punta Milà, que ens protegeix dels vents del sud.

Pel camí anem trobant les pedres que han anat caient dels alts escarpats i que serveixen de cova a les diferents espècies marines que observem. Aquest biotop natural ens ofereix la possibilitat de capbusar-nos en un fons que va dels 2 als 20 metres en el seu extrem. Alguns forats estrets són l´amagatall perfecte del congre, conger conger, aquest curiòs peix serpentiform que he pogut captar amb la meva càmera-sub, tot i que, en veurem, obre la seva boca i em mostra les seves poderoses dents capaços de triturar-me un dit amb els seus queixals i remena el fons de pols amb la seva llarga i fibrosa cua dificultant la qualitat de la imatge.

Maleeixo la meva mala fortuna i segueixo el recorregut on tinc més sort en fotografiar una familia de serrànids, concretament serranus scriba de bon tamany. La seva curiosa mirada, entre parsimoniosa i altiva, em segueix mentre observo els seus preciosos tons atigrats.

Un gran vol de salpes petites m´envolta. Estan tranquiles i aprofito per disparar varies vegades. També algun làbrid es deixa fotografiar abans de desapareixe d´un fort cop d´aleta cabdal.

Una jornada profitosa, un paratge interesant i una visibilitat del fons marí bona, fa que sigui un dia per recordar.

david fluxà

(Les imatges d´aquest blog estan fetes en apnea. Sense fer us d´escafandra autònoma)

 

 

 

conger conger

 

serranus scriba

 

serranus scriba

 

symphodus

 

salpes

spirògraf

Escrito por midamazul 13-05-2012 en General. Comentarios (0)

Sembla un vegetal marí i no ho és. Imita una flor i no té res a veure... Què és? Es tracta de un Sabella spallanzanii més conegut com "spirògraf" o amb el nom comú de Palmereta. L´he trobada aquest darrers dies de passeig submarí.

L´spirògraf té un tub que neix en el substrat de qualsevol tipus de fons des dels 0 fins als 30 metres. El cilindre pot arribar a medir fins a 60 cm. de llarg i està format per restes de fang i mucoses que fabrica el curiòs habitant que s´amaga dintre: un cuc. Sí, no és el que sembla, és tracta d´un animal. Una espècie marina amb una funció principal i molt important: filtrar l´aigua. És un gran filtrador que competeix amb els moluscos com el musclo o l´ostra en el seu poder de neteja. Com ho fa? a través del increible "plomall" que li surt de l´extrem superior del seu tub. No són fines fulles, son tentacles fins i llargs que obre en forma de paraigua o antena parabòlica amb la funció d´atrapar els microorganismes com el zooplancton que pul.lulen per la gran massa blava.

Però aquest plomall desapareix en una dècima de segon quan se sent amenajat per la presència d´un depredador com pot ser un espàrid com la daurada o el sard, peixos provistos de bones dents per partir el cilindre i menjar-se l´animal que viu a l´interior. De fet, els fotògrafs submarins no ho tenim molt fàcil per apropar les nostres càmeres sense que desaparegui aquest preciòs ornament.

Mentre faig les fotos, sento que algú em mira. Em giro a l´esquerra i veig un pop que m´observa estirat prenent el sol sobre una roca.

De moment hem tingut sort i espero els propers dies poder anar afeginr més imatges d´aquesta interesant espècie.

 

david fluxà

 

 

sabella spallanzanii, spirographus

 

spirògraf

 

 

spirògraf

 

 

spirògraf

 

 

octopus

Vent suau

Escrito por midamazul 28-06-2011 en General. Comentarios (0)

 

 

dimecres, 22 de juny de 2011

 

A bordo del "Marestany":

 

 

Amb una suau brisa de component sud, el "Marestany" avança lentament a un ritme de tres nusos. La mar no dibuixa cap cresta d´escuma i la nostra Senyora vestida de blau reposa en el merescut descans del soldat després de la batalla. Els nostres peus despullats sembla que trepitgen el magma d´un volcà en caminar de proa a popa de la coberta.

 

 

.

 

 

El vent aparent que provoca en la seva lenta marxa fa que s´estigui fresc sota les veles. El silenci és gairebé complert; tan sols la repicadissa de l´aigua contra la línia de flotació ens recorda que ens movem i sembla mentida que davant nostre estigui la gran massa sorollosa de la ciutat.

Per la nostra banda d´estribor passa un peix lluna (mola mola) treient, com acostuma a fer, la seva aleta dorsal fora de la superficie.

 

.

 

 

Després de fer una trasluchada tranquila, jo m´enfilo pel pal i pujo fins la primera creu per fer fotos des d´aquesta preciosa perpectiva del barco.

 

.

 

 

Però els moments de plaer també són efímers… el temps ens passa ràpid i aviat enfilem cap al Port Olímpic, cap al nostre nexe d´unió entre el desert blau i el món terrestre.

 

david  fluxà

una nova temporada de navegació

Escrito por midamazul 14-06-2011 en General. Comentarios (0)

 

 

 

A bordo del Marestany.

 

Després d´haver dedicat una jornada a netejar l´obra viva del casc del veler, la proa del nostre barco torna a trencar les aigües davant Barcelona.

Tota feina al port  és feixuga. Tant la tasca burocràtica (posar al dia el rol, despatx i passar la inspecció)com la física: rascar la quilla amb una espátula sumergits sota l´aigua. I sort d´això, perque aixecar el veler amb la grúa és car i implica més d’ un dia en el carenat (veure post “pasar por la quilla”).

Però ara ha arribat la part bona i el Marestany està preparat per encetar una nova temporada de navegació.

Amb un vent de garbí de 10 a 15 nusos, suficient per inflar la vela major i la gènova, naveguem amb el compàs marcant 120º i tocant la fresca per l´amura d´estribor i caient a estones a través. Avancem a una velocitat de 5 a 6 nusos.

 

.

 

 

Estem Toni i jo satisfets en comprovar que tot funciona correctament. Només cal arreglar uns quanta detalls habituals en una nau vella com és aquest Puma de 29 peus d´eslora.

La brisa a la cara, l´estela aplanant l´aigua que deixem enrera, la proa partint les petites onades… tot forma un perfecte equilibri entre nosaltres i la gran extensió blava.

Els postres pensaments es veuen sobtadament trencats en veure per l´aleta d´estribor un gran peix que salta fora de la superficie, possiblement una tonyina, fa uns quanta salts abans de desapareixe sota l´abisme fosc. En aquell món que ens demana una vegada més que el visitem.

 

david fluxà