Mi Dama Azul

cala

cala xelin

Escrito por midamazul 15-09-2012 en General. Comentarios (0)

Avui és un diumenge d´agost, ja gairebé és migdia, fa un dia radiant i qualsevol esperaria trobar la cala plena de gom a gom. Però no, Cala Xelin és una d´aquelles platges que mai s´omplen. Potser perque hi han massa pedres? potser perque no hi han botigues a prop i està lluny del nucli urbà de l´Ametlla de Mar? Tant se val; a nosaltres ja ens va bé. Els mateixos motius que fan que molta gent s´ho repensi a l´hora de visitar aquest indret són precisament els que ens atreuen. Ara podem escoltar com xiula el vent sobre els pins inclinats per la força del mestral. Les seves branques doblades apuntant cap a l´aigua semblen un gest de submissió cap a la gran extensió blava. La seva olor es barreja amb l´olor de les restes de posidònia: mar i terra units en una comunió perfecta.

El tranquil tràngol que la mar aixeca arriba a la bora fent un soroll de repic de pedra contra pedra... arrodonida a la perfecció per la força d´anys i anys d´onades continuades. És una invitació, un clam de seducció que ens fa la Mediterrània per a que ens endinsem al fons del seu ventre.

No es pot refusar una invitació per observar els petits tresors que la mare mar mostra només a uns quants que ja fa temps que caminen entre dos mons.

(les imatges d´aquest blog estan fetes practicant apnea, modalitat submarina a pulmó lliure)

david fluxà

 

 

 

 

serranus scriba

 

scorpaena porcus

 

mullus surmuletus

 

symphodus

 

 

 

 

cala montjoi

Escrito por midamazul 21-07-2011 en General. Comentarios (1)

 

 

A mida que ens apropem a Cala Montjoi, al sud del Cap de Creus, el cel agafa el color de la cendra i els núvols van agrupant-se impulsats per la tramuntana que comença a bufar amb força aixecant la pols dels camins i fent inclinar els pins costaners, fins que les seves branques semblen barrar-nos el pas com si ens avisessin del canvi de temps que està a punt d´arribar.

 

.

 

 

La punta de Norfeu mostra un mantell blau puntejat de crestes blanques, així que intentem arreserar-nos al màxim tot seguint el contorn sud de la cala.

Només ficar el cap a l´aigua, comprovem com el fons marí encara amaga una gran pradería de posidonia (buscar post d´aquest tema), la planta submarina més característica de la mediterrània.

 

.

 

 

La millor sorpresa la trobem en veure com, entre els seus grans talls, sobresurten precioses nacres, pinna nobilis, (veure post d´aquest tema) de tamany adult; aquest grans bivalves calculem que fan gairebé 50 cm d´alçada... han trigat molts anys per adquirir aquesta mida, per lo que desitgem que puguin acabar el seu llarg cicle i puguin reproduir-se sense els problemes que estan tenin com a espècie amenaçada per la explotació humana.

 

.

 

 

 

 

 

Seguint el nostre recorregut submarí a pulmó lliure arribem a la paret natural que desapareix cap a profunditats poc aconsellables pels apneistes. Allí trobem les espècies habituals (tot i que de nombre i tamany reduit) com el sard, la vidriada, salpes, mollets, làbrids, gòbids, escòrpores i un petit pop amb el que juguem una estona.

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

Al cap d´una bona estona tornem a terra. Tot just quan el cel descarrega tota la seva humitat acumulada sobre els nostres cosos previament mullats.

david fluxà